La dimissió en bloc de l’executiva local d’ERC Igualada d’ara fa un mes, agreujada per ingerències polítiques alienes a la secció local, és el retrat robot d’un mal endèmic que arrosseguen certs sectors de l’esquerra: són mestres en la retòrica de la transformació, de la generació d’il·lusions, però sovint naufraguen en la realitat. Com a informàtic i consultor, m’agrada analitzar els sistemes per la seva fiabilitat, amb diferents indicadors, i és el que faré també en aquesta ocasió, però m’atreveixo a llençar una màxima que diu que l’esquerra ens fa rumiar molt sobre com hauria de ser el món ideal, però la realitat històrica ens demostra que és la cultura de la gestió, l’ordre i l’execució la que acaba fent que les coses passin. Pas mal.
En el món de la tecnologia això té un nom molt clar: el delivery. Si el codi del teu programa informàtic és preciós sobre el paper, però el sistema cau cada vegada que hi ha una punta de trànsit, el teu producte no val res. A la política local passa exactament el mateix. Podem omplir pàgines de diaris i manifestos amb conceptes com “recuperar la il·lusió”, “projecte compartit”, “candidatura transversal”, “orgull col·lectiu” o “punt d’inflexió”, però si el projecte polític implosiona per lluites internes abans d’arribar a les eleccions de l’any vinent, qui acaba pagant la factura és el ciutadà d’Igualada.
En els darrers mesos s’han fet evidents senyals que apunten a un escenari de policrisi: impacte de la IA sobre el mercat de treball, pressió migratòria, incertesa econòmica i malestar social. En aquest context, no ens podem permetre experiments ni improvisacions: necessiten estabilitat, velocitat de resposta i certesa. I aquí és on determinada esquerra torna a fallar: confon la puresa ideològica amb suposat lideratge, converteix el debat intern en fractura i s’acaben convertint, justament, en allò que diuen voler combatre. Res de nou, vaja.
Mentre alguns discuteixen, i discutiran, per quotes de poder intern, aquí en llenço un, de manifest, amb tres punts clau que necessitem al programa del proper govern de la ciutat (i, per extensió, de la Conca d’Òdena) sobre els quals podrem assentar la resta:
- Atraure indústria d’alt valor afegit. I això no es fa amb projectes buits, es fa amb la preparació de sòl industrial, amb formació professional de qualitat i amb polítiques reals de captació. Menys “nos” dogmàtics i més “sis” als llocs de treball.
- Apostar per la transformació digital real, de l’administració i del teixit productiu, per deixar de ser un fre i passar a ser un aliat. Si no som capaços d’entendre que la tecnologia és una de les palanques clau per escalar econòmicament, simplement perdrem.
- Més seguretat, manteniment i cura de l’espai públic. Són elements bàsics que sovint queden en segon pla davant de grans teories sociològiques. La Conca no pot aspirar a captar talent, indústria i activitat econòmica si abans no garanteix carrers endreçats, polígons ben connectats, barris segurs i uns serveis dimensionats i que funcionin.
Encarem el darrer any abans les municipals del 2027. Ara toca ser observadors i crítics. Els projectes orientats a la prosperitat real seran sovint titllats de “dreta” per desqualificar. Potser no entenen que sense progrés econòmic no hi ha redistribució possible. El progrés no és una promesa electoral escrita en un tríptic de paper reciclat; el progrés és l’execució d’un pla, que hem de redactar ara, orientat a millorar la renda per capita dels veïns. Ras i curt.
Article publicat a La Veu de l’Anoia l’11/05/2026
